El canvi climàtic és el major repte per a la humanitat en el segle XXI per dues raons fonamentals.
Primer per la transcendència i magnitud dels efectes de tal fenomen com a tal. Segons l’informe ACNUR IDMC 2015, en el període 2009-2015, existeixen 22 milions de refugiats a causa de fenòmens directa o indirectament relacionats al canvi climàtic. Per tant, és un problema global, on el cost humà és creixent i afecta a tots els individus en diferent magnitud, depenent de l’origen i capacitat econòmica.
Segon, per la falta d’estructures internacionals amb la capacitat suficient d’aplicar els tractats internacionals, que converteixen tals tractats sobre el canvi climàtic en elements supeditats a la voluntat dels estats nació, i que incentiven l’aparició del fenomen “free rider” en l’incompliment dels acords mediambientals. Els estats o organitzacions privades tenen l’incentiu d’incomplir tals tractats de reducció de CO2 pel fet d’aconseguir avantatges comparatius respecte a altres països o regions. Açò s’explica pel fet inherent a la societat internacional de nacions, on no existeix cap institució supranacional a nivell universal que sancione als estats, és a dir no existeix un govern coercitiu global que siga garant del compliment dels acords. Es podria argumentar que Nacions Unides seria l’organització natural per a exercir tal poder de regulació i govern, però després de dècades d’intents per a reformar les capacitats de govern tal organisme, la solució no sembla que passada per una reforma institucional.
Mentre que tal cosa sembla impossible, la proposta per a l’evolució satisfactòria de tal repte mundial hauria de basar-se en l’evolució des del govern, a la gobernanza. El concepte de gobernanza es pot interpretar com un paradigma de cerca de l’interès públic basat en la interrelació de diferents agents de forma horitzontal. Per tant, és un canvi inclusiu que canvia la jerarquia vertical del govern (local, regional o nacional) per a detectar i solucionar problemes, i consensua amb els agents privats, societat civil i professional, les possibles solucions a tals reptes.
Aquest canvi d’enfocament s’explica fonamentalment per dues raons: la tipologia del problema del canvi climàtic, on les fronteres de les nacions sobiranes no delimiten els efectes del problema; d’altra banda, el poder polític no és suficient per a canviar el paradigma global de consum que s’ha implantat a partir de la dècada dels 50 del segle XX, i que equipara creixement econòmic amb desenvolupament.
Tenint en compte tal perspectiva global, la solució proposada basaria el focus de la gobernanza pel model de ciutat sostenible, el qual proposa la vertebració de xarxes de col·laboració entre ciutats que actuen com a elements centrals en el desenvolupament sostenible. La unitat d’acció fonamental basada en les ciutats sostenibles té la seua importància a causa que les prediccions d’ONU Hàbitat per a 2050 són que més del 70 % de la població mundial viurà en ciutats. Tenint en compte que les ciutats són i seran l’element central del consum energètic que té com a efecte secundari l’increment del CO2, l’objectiu central que ha de marcar els objectius del desenvolupament sostenible ha de ser l’eficiència energètica tant en el consum com en la producció.
Un exemple pràctic de tals polítiques de gobernanza és la ciutat de Växjo, a Suècia. En aquesta ciutat de 89.000 habitants els agents públics i privats van acordar l’objectiu de ciutat de zero emissions per a 2030. Aquesta ciutat té una de les emissions per càpita de CO2 més baixes d’Europa. Açò és possible per la combinació d’un sistema de calefacció basat en les restes de la indústria maderera de la zona, que proveeix el 90 % de la demanda, i la utilització d’electricitat hidroelèctrica, i biogàs produïda localment. D’altra banda, el govern local utilitza una flota d’autobusos amb biogàs, i demanda la màxima qualificació energètica a les noves construccions.
En resum, el segle XXI serà el segle del canvi des del govern cap a la gobernanza. Una gobernanza de caràcter local, a causa del creixement urbà fonamentalment a Àsia i Àfrica, però que demandarà la creació de xarxes cooperatives entre ciutats per al desenvolupament sostenible tindran la producció i eficiència energètica com a necessitat per a la gestió dels recursos. Açò serà una necessitat transversal a tots els governs tant a nivell local com a nacional, a causa de la complexitat dels reptes com el canvi climàtic, i també a les limitacions que les estructures de sobirania i legitimitat en l’actual marc polític. Però aquest canvi de paradigma no solament inclou l’esfera pública, sinó també el sector privat, les conductes de consum individual i l’educació tant elemental com a universitària.
