La recent pujada dels preus de l’energia a Espanya, demostra que el mercat de producció de l’energia no és ni pot ser un mercat de competència perfecta. I no ho és fonamentalment per dues raons: les característiques del mercat de producció de l’energia, que es podrien definir d’oligopoli amb pocs incentius per al canvi, i segon perquè l’energia és un ben fonamental que no té substitut perfecte.
La reforma de l’energia de 1997 i posterior 2013 demandaven la inclusió d’elements de mercat en la producció de l’energia, amb la idea que la competència crearia l’element que potenciaria l’eficiència economia. Segons la teoria econòmica clàssica, la llei d’oferta i demanda en qualsevol mercat de béns és l’element ponderador dels preus dels béns i serveis que es demanden. Des d’aquest punt de vista, un govern no té la capacitat de recopilar la suficient informació per a determinar tots els preus òptims de totes les matèries. Per tant, el lliure mercat seria l’element que permet equilibrar l’oferta i la demanda, i per tant determinar el preu. Seguint amb aquest argument, el cúmul d’accions individuals dels compradors de l’energia (comercializadoras i consumidors) arriben a un punt d’equilibre amb l’oferta del productor de l’energia que representa l’òptim per a tots dos de l’intercanvi de la matèria.
No obstant açò, tal lògica seria possible en casos de mercat perfecte competitiu, on el comprador del ben (en est case energia) pot disposar d’aquest ben o no, de la mateixa forma que podria optar per triar entre pomes o peres, depenent de si el preu és el que el comprador considera just, la qual cosa es cridaria un substitutiu del ben. En el cas de l’energia, si bé es podria suposar que existeix certa llibertat de comprar energia a un productor o un altre, en realitat la característica inelàstica i no intercanviable de l’energia, que per definició és un element de primera necessitat no permutable per un altre. Si el mercat perfecte no té cabuda en aquest àmbit, la regulació sobre l’energia mai podrà ser definida com a tècnica o merament econòmica sinó política, atès que les condicions de mercat no són existents i el output beneficiarà a uns o a uns altres depenent les preferències del legislador.
La pregunta seria si açò és tan evident, per què no s’actua de forma política per a canviar tal fet? No és solament pel fet que suposa un greuge per als drets dels consumidors, sinó pel fet que les companyies espanyoles estan pagant un preu de l’energia que redueix la seua competitivitat amb la resta d’Europa. Una resposta òbvia, seria relacionar el poder polític amb les grans empreses elèctriques per l’efecte de porta giratòria que hem observat des de la privatització de les elèctriques a partir de 1997. No obstant açò, hi ha un punt de vista més estructural al simple tràfic d’influències: és l’anomenat “path dependence”.
Aquesta és una teoria política que estudia la dificultat del canvi en les organitzacions socials, tant públiques com a privades. Amb tal fi, analitza com les decisions del passat influeixen el present i el futur limitant el marge de presa de decisions dels actors tant privats com a públics. Açò ocorre per la magnitud de tals decisions, que determinen com interactuen tals agents en el present i el futur. Aquest és el cas de la indústria elèctrica, un sector amb grans inversions inicials que determinen qui, com i on es produeix l’energia per un llarg període de temps. Aquest disseny inicial és difícil de canviar a causa de l’irreversibilitat de les inversions, els efectes d’economies d’escala i el benefici creixent dels productors de l’energia atès que les despeses fixes s’amortitzen en el temps. Com a resultat s’imposa un estancament del model productiu perquè els costos d’oportunitat suposen un desincentivo per al canvi endogen del sector. Per tant, per a un canvi efectiu s’hauria d’imposar un canvi exogen a la indústria de caràcter públic. Però, des d’una perspectiva econòmica clàssica el lliure mercat tendeix a l’equilibri, i qualsevol intervenció pública per a canviar el model de negoci de tals indústries, seria una intromissió al lliure mercat, i per definició una distorsió dins d’un mercat que se suposa eficient.
No obstant açò, com s’ha explicat amb anterioritat, el mercat de la producció de l’energia no és lliure, atès que l’electricitat és un ben indispensable sense substitutiu on els usuaris tenen un limitat marge de negociació amb les companyies. D’altra banda, la indústria lluny de ser competitiva és en un oligopoli, sense incentius per a canviar el model de producció i que respon únicament als interessos dels seus accionistes a curt termini. Per tant, s’imposa la necessitat d’un canvi gradual consensuat amb la indústria i els poders públics similar a el “Energiewende” alemany, on el canvi del model productiu cap a un model sostenible es considera fonamental per al futur d’Alemanya i va suposar un pacte d’estat entre els principals partits alemanys.
La pregunta és: Existeix el consens per a un pacte com aquest a Espanya? A dia d’avui no ho sembla, i els usuaris i consumidors pagarem el cost a present i a futur.