Que les febleses i fortaleses d’un projecte, una vegada en contacte amb l’entorn, es tornen amenaces o oportunitats depèn, majoritàriament, de les voluntats i habilitats dels seus gestors.
Dit açò, si tenim en compte que la Llei valenciana de pobresa energètica, com ja ressaltàvem en la primera part d’aquest post, ha posposat la major part de les mesures concretes a adoptar, i pràcticament tots els cómos dels seus mandats, al posterior desenvolupament normatiu per part del Govern valencià, resulta que parlar de les amenaces i oportunitats que es ciernen/ofereix la Llei significa, en gran manera, parlar de voluntat política i de bons dots de prospectiva i negociació dels responsables. És a dir, que la designació de l’equip polític i tècnic sobre el qual recáiga la labor de redactar els diferents reglaments i engegar instruments tan interessants com l’Agència Valenciana de l’Energia o el Fondo Valencià per a l’eficiència energètica i de garantia de subministraments bàsics serà determinant o el que és el mateix, la decisió sobre quina Conselleria -o Conselleries- haurà de liderar el projecte.
Aquesta qüestió no és en absolut baladí si advertim que en l’actual organigrama de la Generalitat Valenciana la Direcció general d’Energia depèn de la Conselleria d’Economia. És una amenaça, per tant, per a l’efectiva consecució de les finalitats d’aquesta Llei que el marc de les competències afectades no siga l’adequat i poguera succeir que les àrees socials d’inclusió i igualtat i les de medi ambient i canvi climàtic no tingueren el paper protagonista que els ha de correspondre. Açò en coherència, a més, amb la correctíssima invocació dels articles 49.24 i 25,51. i 128 de la Constitució – competències exclusives en serveis socials i consum- que fa l’exposició de motius i, a pesar, de la desafortunada referència a l’article 131 -planificació de l’economia- article que ha servit de base a la declaració d’inconstitucionalitat de la llei catalana de pobresa energètica i l’esment de la qual era totalment innecessària doncs els objectius materials de la llei gens tenen a veure amb l’activitat de planificació econòmica.
Precisament d’amenaces que vénen de Madrid parlàvem ja en tractar les febleses i fortaleses. I no ens equivocàvem en mostrar-nos temorosos. Efectivament, el Govern d’Espanya ja ha anunciat la creació d’una comissió bilateral per a “resoldre les seues discrepàncies” amb la Llei de la Funció Social de l’Habitatge, la llei valenciana antidesahucios, que va ser aprovada pels Corts el passat 25 de gener en la mateixa sessió en la qual es va aprovar la llei que ens ocupa ara i la destinació de la qual, molt previsiblement, s’una al d’aquella. Notar que aquestes comissions bilaterals són el pas previ a presentar un recurs d’inconstitucionalitat, en el cas que no s’arriben a acords.
Máxime es presenta aquesta possibilitat amb alt grau de probabilitat quan en l’actualitat es treballa en el govern central en els reglaments que van a desenvolupar el RDL 7/2016 pel qual es regula el mecanisme de finançament del cost del bo social i altres mesures de protecció al consumidor vulnerable d’energia elèctrica que, per fi, contindrà una definició de llar vulnerable, almenys així ho ha anunciat el Ministeri competent, la qual cosa podria xocar frontalment amb les aspiracions de la llei valenciana de definir via reglamente el citat concepte convirténdose en un obstacle insalvable a les ambicioses pretensions de la llei si atenem a la recent jurisprudència del Tribunal Constitucional que ja esmentàvem anteriomente.
Pel que fa a la planejada creació d’un Fons Valencià per a l’eficiència energètica i de garantia de subministraments bàsics per a atendre els impagaments de la ciutadania més vulnerable i finançar els plans d’estalvi i eficiència energètica considere que l’historial de la RSC de les empreses integrants de UNESA ens permet identificar amb facilitat altra possible amenaça sobre la llei. Efectivament, després d’assistir a anys de batalla judicial, finalment reeixida, promoguda per aquestes empreses per a revocar la legislació per la qual havien de fer front al finançament dels costos del bo social, els dubtes sobre la seua predisposició a contribuir econòmicament al sosteniment d’aquest Fons són més que raonables. I si bé podríem barrejar la possibilitat que aqueixa contribució econòmica vinguera de la mà també de la resta d’empreses i cooperatives d’energia que operen en el país resulta que la nova normativa dictada arran d’aquesta resolució judicial col·loca a moltes d’aquestes en una situació delicada doncs el criteri del nombre de clients fa que queden incloses com sostenedoras aquelles comercializadoras que treballen principalment en el sector domèstic i els marges del qual són my estrets, com és el cas de Som Energia, Goiener o Elèctrica de Cadis, entre unes altres.
En general, el finançament de totes les mesures que contempla la llei, com ha succeït amb moltes altres bones lleis, és la principal amenaça que es cierne sobre la mateixa doncs, al meu entendre, les mesures de tipus fiscal que podrien adoptar-se per a obtenir els ingressos necessaris queden fora de les competències de la Generalitat Valenciana, i tot açò, per descomptat, sense perjudici dels esforços creatius que estaríem encantats de presenciar.
La llei valenciana de pobresa energètica presenta moltes i notables oportunitats però crec que totes elles pot subsumirse sota el títol genèric de promoció d’una nova cultura energètica. Aquesta nova cultura de l’energia col·locaria l’accés als subministraments bàsics en el centre com a dret fonamental de les persones lligat a les declaracions constitucionals sobre una vida digna i estaria basada en l’estalvi i l’eficiència. El desenvolupament d’aquest nou model energètic porta aparellat el de sectors econòmics encara incipients o amb trajectòries històriques volàtils, com seria el de les renovables, i posa l’atenció sobre els principis d’eficàcia i eficiència que ha de regir l’activitat de l’Administració aportant així un tipus de racionalitat en l’ús dels recursos dels quals porta prosperitat i no austeritat.
La creació d’una Agència Valenciana de l’Energia significa també l’oportunitat d’abordar la qüestió de l’energia en la seua exacta magnitud com a organisme trasversal que haguera de ser autònom i responsable de dissenyar l’estratègia energètica del País Valencià alguna cosa que, he de dir, no em sembla en realitat una oportunitat sinó una autèntica necessitat a hores d’ara del recorregut.
