Aquest mes de març es commemoren els 60 anys del tractat de Roma, la signatura del qual va significar la creació de la Comunitat Econòmica Europea, avui cridada Unió Europea. Aquest tractat fundacional va ser precedit de l’acord de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) en 1951, que es considera la primera institució de caràcter supranacional a Europa. Aquesta dada és important, perquè posa en perspectiva la importància l’energia ha tingut des del principi de la construcció europea. No obstant açò, malgrat el temps transcorregut, la UE no disposa d’una estratègia comuna quant a la sostenibilitat del sistema. En efecte, el mercat energètic europeu és fonamentalment nacional, està molt fraccionat i és tremendament depenent d’un nombre limitat de productors. Açò produeix l’efecte de “path dependence” que tractava el post anterior. A més, i com a fet diferenciador respecte als competidors de la UE, com EE. UU, Xina i Japó, tampoc existeix una estratègia comuna europea en termes de seguretat energètica.
El consell Mundial de l’Energia defineix la seguretat energètica com a “subministrament ininterrumpible d’energia, quant a la quantitat d’energia necessària per a satisfer la demanda a preus raonables”. Per tant, les institucions públiques estan en el centre del sistema i han de salvaguardar el subministrament energètic a preus raonables, atès que l’accés a l’energia és un dret. El problema sorgeix quan tals institucions no tenen suficient capacitat i/o voluntat per a implementar i assegurar tals drets.
Cal tenir en compte que la UE té unes característiques determinades a causa del seu context geopolític que determinen les seues opcions de futur. Primer, és altament depenent en la importació d’energies fòssils. Per tant, qualsevol alça en els preus de tals matèries significa un cost important, i disminueix la competitivitat. Segon, l’opció de l’energia atòmica gaudeix de cada vegada menor suport ciutadà, especialment des del desastre de Fukushima. Tercer, la falta d’un mercat competitiu intraeuropeo juntament amb la concentració dels productors no assegura la lliure competència, i com resultat els consumidors paguen tals ineficiències. I, finalment, les concentracions de gasos contaminants derivats de les energies fòssils suposen un problema de salut pública, com demostra l’estudi l’últim estudi de l’Agència Internacional de l’Energia.
D’altra banda, les institucions europees tenen un marge limitat de decisió les polítiques energètiques en els països membres. Així i tot, en 2007 es va marcar l’objectiu 20/20/20 per a 2020 i va implantar legislacions encaminades a reduir emissions i augmentar la liberalització del mercat. Els objectius de tals polítiques són: reduir emissions d’efecte hivernacle un 20%, reduir el consum energètic un 20% mitjançant eficiència energètica i aconseguir que un 20% de la producció energètica siga renovable. Des d’un punt de vista geoestratégico de futur, seria necessari incloure el concepte de seguretat energètica a nivell Europeu.
En conclusió, la necessitat d’incloure també el concepte de seguretat energètica en les polítiques de la UE de forma efectiva, demandarà un acord global i de futur de tots els actors públics i privats per a superar la fragilitat actual un sistema fragmentat i dependent de les importacions de tercers. Per tant, els nous objectius a futur han de basar-se en el següent: Primer, assegurar la independència energètica europea mitjançant el desenvolupament d’energies alternatives. Segon, reduir la despesa energètica mitjançant l’eficiència energètica, i la planificació intel·ligent d’infraestructures i serveis. Tercer, incrementar la protecció dels consumidors a nivell Europeu, limitant la concentració dels productors, i assegurant els drets dels consumidors i el dret al autoabastecimiento energètic.
