El passat mes de febrer, l’ajuntament de Barcelona va traure a concurs públic la prestació del subministrament elèctric del consistori per un valor de 65 milions d’Euros. Un fet habitual que tots els organismes públics realitzen de forma periòdica, i que habitualment no desperta gran interès mediàtic. No obstant açò, en aquesta ocasió va ser diferent, doncs l’ajuntament va incloure una clàusula sobre pobresa energètica, que emparada en la llei catalana 24/2015 de contractació pública, obligava a les companyies subministradores a pagar el 50% de la factura en els casos de pobresa energètica mitjançant la signatura d’un conveni amb l’ajuntament.
Dues grans companyies elèctriques (Endesa i Gas Natural) van impugnar aquest concurs públic davant el Tribunal de Contractació Pública per suposada “discriminació” en la clàusula 18, que el seu objectiu és fer corresponsables de la solució al problema de la pobresa energètica a les grans elèctriques. Segons l’art. 128.1 de la Constitució espanyola, “Tota la riquesa del país en les seues diferents formes i siga com anàs la seua titularitat està subordinada a l’interès general”. Malgrat açò, el Tribunal de Contractació va fallar el 9 de març de 2017 anul·lant del concurs municipal que incloïa aquesta clàusula sobre la pobresa energètica, i va admetre parcialment les al·legacions de les companyies.
No és d’estranyar, que segons l’últim informe de 2015 de la Comissió Europea sobre satisfacció dels consumidors, els espanyols atorguen el grau de credibilitat més baix a les empreses elèctriques, amb un nivell de només 55% (el 2º més baix de la UE després de Bulgària i un 20% per sota de la mitjana Europea). No solament açò, sinó que des de 2011 s’observa un descens de la credibilitat de la població respecte a les grans elèctriques amb un declivi de -14,5%. És a dir, la credibilitat en el sector és clarament decreixent.
Per a posar-ho en perspectiva, altres sectors que presten serveis privats com l’àmbit cultural o l’hostaleria, ostenten una credibilitat de més del 80 %. Fins i tot serveis com les apostes online tenen millor reputació amb un 73 %, és a dir quasi un 20 % respecte al sector energètic. Est és una dada rellevant, ja que en país on les empreses responsables de proveir un ben fonamental desperten tant recel, no solament perjudica a tals empreses, sinó al conjunt del sistema.
Font: Blog de Holaluz
Vist en perspectiva, la privatització en els anys 90 del sector elèctric no ha assegurat una major competitivitat en la producció de l’energia, sinó una sort d’oligopoli de 5 grans empreses que controlen més del 85 % del sector. Es pot inferir que la legislació espanyola ha facilitat una concentració de la producció molt elevada. Com es va comentar en un post anterior, la concentració d’empreses estratègiques provoca un augment dels preus, que té com a conseqüència la ineficiència en el mercat, cosa que comporta costos extra per al conjunt de l’economia. I açò té com resultat una menor eficiència de l’economia en el seu conjunt.
Atès que les grans companyies consideren l’energia com un bé de consum, i no un ben estratègic del com emanen obligacions respecte al conjunt de la societat, l’estat disposa del dret legítim a decidir sobre tals béns estratègics. Segons el art 128.2 de la Constitució “Es reconeix la iniciativa pública en l’activitat econòmica. Mitjançant llei es podrà reservar al sector públic recursos o serveis essencials, especialment en cas de monopoli i així mateix acordar la intervenció d’empreses quan així ho exigís l’interès general”.
A Espanya tenim l’exemple de les empreses d’aigua, moltes d’elles de caràcter local, o comarcal. Aquestes empreses són fonamentalment públiques, o amb una participació important de les entitats públiques, cosa que ha facilitat que tinguen una predisposició major a incloure el ben social en la prestació de serveis. Per exemple, en la signatura de convenis amb els serveis locals per a evitar el tall de l’aigua a les famílies amb menys recursos. Tal vegada, la producció elèctrica local, amb titularitat pública siga part del sistema en un futur, com l’és avui dia en ciutats com Växjo, a Suècia.
En conclusió, per a augmentar la credibilitat del sector seria necessari el plantejar un debat en profunditat sobre la idoneïtat de crear empreses amb participació pública, que competisquen amb les grans empreses del sector, per a trencar l’oligopoli de facto que existeix. D’altra banda, seria necessari promulgar lleis que fomenten el autoconsumo, incentiven l’eficiència energètica i augmenten la transparència del sector energètic. Tot açò amb la finalitat de empoderar als ciutadans en el seu dret efectiu a disposar d’una energia accessible a un preu just.